Just ara acab de tornar de passar uns dies a Barcelona, a visitar el meu col·lega Fucker. Demà al mati vaig cap a la Colònia de Sant Jordi a passar una setmana d'acampada. Encara queda estiu abans de començar a estudiar per Setembre, disfrutau! :)
Al darrer debat sobre l'estat de la nació (que per cert, a quina nació es refereixen? Espanya no era un estat plurinacional? Aquesta democràcia m'embulla ..) un dels anuncis del president del govern, el senyor Zapatero, va ser la creació d'una ajuda destinada a totes les famílies que tenguin un fill de 2500 €.
En economia es distingeix entre dues classes d'imposts: els progressius, que són els que carregen un percentatge menor de la seva renda a les persones amb menys ingressos i que demanen més als que més cotitzen, actuant com a una mesura de redistribució de la renda, i els regressius, que demanen el mateix a tothom sense tenir en compte el capital del ciutadà que el paga, resultant en que els més afavorits paguen un percentatge irrisori dels seus ingressos i els que tenen menys recursos han de fer un esforç important per complir amb les seves obligacions fiscals. Tot això, a grans traces i per explicar-ho així com ho entenc; es probable que un economista al·lucinàs de la meva imprecisió i les barbaritats que dic.
Doncs, com veieu, la mesura del govern ZP és totalment regressiva. Realment necessita algú amb una nòmina de més de 4 xifres 2500€ per a mantenir als seus fills, que gaudiran de totes les comoditats i oportunitats que els doblers pugin comprar? I a una família a la que li costa arribar a final de mes, li basta aquesta ajuda simbòlica per a treure endavant els fills sense pressions econòmiques importants?
El fet d'incitar la natalitat amb ajudes econòmiques ja és fins i tot discutible, però no em fic en aquest terreny. Simplement deman que un partit que s'autodenomina socialista no prengui aquestes mesures electoralistes i pròpies d'un executiu populista i dretà. Donau més a qui més o necessita, doncs tan sols així es pot començar a millorar la igualtat d'oportunitats.
Això és el que passa quan mescles irracionalitat, fanatisme i LSD al colacao.
Vist a Escolar.
Python és un llenguatge de programació interpretat i multi paradigma. Les QT són unes llibreries gràfiques multiplataforma, que sustenten projectes tan importants com l'escriptori KDE. De la unió de dues grans eines, sorgeix el PyQT, un port d'aquestes llibreries per Python. Aquesta és una petita introducció per a començar a desenvolupar aplicacions gràfiques en un temps record, i com a tot bon article introductori, programarem un Hola món!
Per a dissenyar l'entorn gràfic emprarem el QT4 Designer, un programa que ens permet crear la UI a base de ratolí. En el nostre cas, simplement crearem un widget, i li afegirem un label per a mostrar el text i un botó.
Guardam i ens crea un fitxer anomenat file.ui, que simplement és un fitxer de text amb la descripció formal de l'entorn gràfic. Afortunadament, disposam d'eines com pyuic4, que ens permet generar el codi de PyQT4 que faria falta per crear determinada aplicació gràfica a partir del fitxer .ui.
Ara arriba el moment de començar a picar un poc de codi. Cream i editam el fitxer tuto.pyimport sys
from PyQt4 import QtCore, QtGui
from tuto_ui import Ui_Form
class Tuto(QtGui.QMainWindow):
def __init__(self, parent=None):
QtGui.QWidget.__init__(self, parent)
self.ui = Ui_Form()
self.ui.setupUi(self)
if __name__ == "__main__":
app = QtGui.QApplication(sys.argv)
finestra = Tuto()
finestra.show()
sys.exit(app.exec_())
I ara ho executam amb python tuto.py. WTF? Ens mostra l'entorn, però quan premem el botó no ens saluda, que era l'objectiu inicial de l'aplicació! Fora nirvis, si no funciona es per que encara no ho hem definit. Aquest codi simplement és l'estandar per a fer funcionar una aplicació.
Per fer una cosa d'aquestes hem d'introduir el concepte de signal, un mecanisme de QT per a relacionar widgets entre si. L'objectiu es que, donat cert esdeveniment (en aquest cas que es premi el botó) el programa reaccioni correctament (nosaltres volem mostrar un missatge). Això es defineix com
QtCore.QObject.connect(self.ui.pushButton,QtCore.SIGNAL("clicked()"),self.sayHello)def sayHello(self):
self.ui.label.setText("Hola nena!") import sys
from PyQt4 import QtCore, QtGui
from tuto_ui import Ui_Form
class Tuto(QtGui.QMainWindow):
def __init__(self, parent=None):
QtGui.QWidget.__init__(self, parent)
self.ui = Ui_Form()
self.ui.setupUi(self)
QtCore.QObject.connect(self.ui.pushButton, \*
QtCore.SIGNAL("clicked()"),self.sayHello)
def sayHello(self):
self.ui.label.setText("Hola nena!")
if __name__ == "__main__":
app = QtGui.QApplication(sys.argv)
finestra = Tuto()
finestra.show()
sys.exit(app.exec_())
Cabeza de turco. Günter Wallraff. ISBN 84-339-6644-8. Compactos Anagrama. 235 pàgines.
Això no és un conte de princeses. No se'ns conta una història fictícia, amb personatges imaginaris i situacions estrambòtiques; l'autor es capbussa al món del proletariat estranger de l'Alemanya Occidental de la postguerra. Sota la pell d'Ali, el personatge que adopta l'autor en la seva recerca periodística, tocam de mans l'explotació laboral i la segregació social en el seu màxim esplendor. Ens relata la feina a les factories de Thyssen, l'estafa de la subcontractació, el perill dels treballadors a les antigues centrals nuclears, l'experimentació de les farmacèutiques .. dos anys d'investigació que reflexen racisme, capitalisme inhumà, sobreexplotació i misèria.
Un llibre que convida a la reflexió, un relat humà que no deixa indiferent a ningú.
Cómo nos venden la moto. Información, poder y concentración de medios. Noam Chomsky i Ignacio Ramonet. ISBN 84-7426-245-3. Icaria, Más Madera. 92 pàgines
Comença l'estiu, i amb ell la temporada de lectura. Aquest assaig del fantàstic Noam Chomsky i Ignacio Ramonet (director de Le monde diplomatique) és una visita al món de la manipulació mediàtica i del control de masses.
L'estructura es dividida en dues parts; inicialment, Chomsky ens mostra la importancia de la propaganda per a mantenir a l'electorat i als consumidors controlats, i fa un analisis de la idea de democràcia de qui controla el capital. Per la seva banda, Ignacio Ramonet ens ilustra com ens persuadeixen els mitjans i com actua el control social.
Un llibre curt i amè, que sense alarmismes, a base de raonaments i exemples, alerta sobre una indesitjable deriva orweliana de la democràcia.
